Hora: 8 del vespre a New York, les 2 de la matinada a Catalunya
Lloc: el llegendari Apollo Theatre de Harlem
Tot feia presagiar una gran nit, però com sempre amb en Bruce i l'E Street Band, les previsions s'han quedat curtes. Han sigut més de dues hores de concert, on s'han combinat cançons de 'Wrecking Ball', amb clàssics com The E Street Shuffle, Badlands o The Promised Land.
El concert ha començat, com tot feia preveure, amb We Take Care Of Our Own, seguida de la cançó que dóna nom a l'àlbum, 'Wrecking Ball'. La temperatura al teatre ja era molt alta i la bateria del Max amb els primers acords de Badlands, han acabat de posar-la al màxim. I ha sigut amb Badlands on hem pogut sentir en Jake Clemons interpretant el primer solo de la nit. Tenint en compte les circumstàncies que envoltaven la seva intervenció, cal dir que ha estat a l'alçada de les circumstàncies. Mica en mica, els nervis han anat abandonant-lo i la millora en la seves interpretacions ha sigut palesa.
El primer moment emotiu de la nit s'ha produït quan els primers compassos de My City Of Ruins han servit al Bruce per presentar la banda. Els ha anat presentant, com sempre, tots un a un, fins que ha arribat al final i ha preguntat: "Ens estem deixant a algú?". La reacció de la gent ha sigut, d'entrada, de sorpresa i no ha sigut fins que el Bruce ha tornat a repetir "Ens estem deixant a algú?" que l'emoció ha embargat a tothom (tant als que eren al Teatre com els milers que seguíem la retransmissió per internet). "Només us puc garantir una cosa aquesta nit", ha dit en Bruce, "Si esteu aquí i estem aquí, ells estan aquí!".
Però les sorpreses no s'han aturat aquí. The E Street Shuffle, "el retorn a on tot va començar", ens ha començat a mostrar què implicarà tenir una gran secció de vents a la Gira. I com sempre, la "polèmica" (si així la podem catalogar, sent molt agosarats) ha vingut amb les notes de Waiting On A Sunny Day. Deixant apart que és impossible fer un setlist a la mida de tothom, és innegable que Waiting agrada a la gent i que en Bruce aprofita per establir un contacte (físic) molt proper amb la gent. I també ha aprofitat 634-5789, per acabar enfilat per les parets del Teatre i, amb un cert risc, penjat d'un balcó del primer pis.
Mansion On The Hill, interpretada només amb la Patti i la Soozie, versions de temes soul, The Rising, We Are Alive i una preciosa interpretació de Thunder Road ens han portat al final del concert. Quedaven els bisos. El que potser la gent no s'imaginava és que Rocky Ground tindria el seu lloc a la gira. I cal dir que és una cançó que agradarà cada vegada més i que la sentirem més d'una vegada. Land Of Hope And Dreams i el segon moment d'emoció de la nit: Tenth Avenue Freeze-Out. Què passaria en el moment en que l'estrofa "And the Big Man joined the band" arribés? Doncs ha passat el que havia de passar: s'ha fet una aturada i tothom ha començat a fer el seu homenatge al Clarence. Les llàgrimes no s'han pogut evitar i l'emoció ha estat a flor de pell. Tot seguit, tota la secció de vent ha arrencat la part que en Clarence interpretava al saxofon.
"Aguanteu, que vinc!!! (Hold on, I'm comin') ha posat el punt final a una nit molt emocionant i que presagia uns concerts molt intensos i emotius durant els propers mesos. Que així sigui!
Wrecking Ball
Badlands
Death to My Hometown
My City of Ruins
The E Street Shuffle
Jack of All Trades
Shackled and Drawn
Waitin' on a Sunny Day
The Promised Land
Mansion on the Hill
The Way You Do The Things You Do
634-5789
The Rising
We Are Alive
Thunder Road
Bisos:
Rocky Ground (with Michelle Moore)
Land of Hope and Dreams/People Get Ready
Tenth Avenue Freeze-Out
Hold On, I'm Comin'
Agraïments: en primer lloc al Bruce i a la Banda, per fer-nos tornar a sentir aquella cosa a l'estómac que només ells són capaços de provocar-nos. A Sirius Radio, per haver tingut la iniciativa de retransmetre aquest primer concert en directe. Malgrat estar a més de 6.000 quilòmetres de distància, la sensació d'estar vivint "en directe" el que passava a Harlem ha valgut la pena. A la Maureen Van Zandt, a Backstreets Magazine i a Brucespringsteen.net per anar-nos penjant fotos al Twitter, cosa que ha fet que encara visquéssim més, si cap, el concert.
No vull deixar de mencionar Twitter. És una eina molt bona per poder compartir esdeveniments i notícies mundials. El que em va tocar el que no sona és que va arribar un moment en que em va dir: "Ho sentim. Has superat el número de tweets per aquest període temps". No anem bé...
